Por Jaume Cusó i Barroso.

 
Des de ja temps la independència ha deixat de ser cosa de quatre eixelebrats, comença ser un tema del qual parla la gent i que cada cop més gent ho assumeix com un fet possible, més encara, un fet necessari. Assolir la independència no serà fàcil, tothom n’és conscient, però ja no és un tema tabú.

Fins i tot persones que abans s’oposaven ho consideren no només factible sinó un fet cap al que estem avocats sense remei.
Persones com l’expresident de la Generalitat, el Molt Honorable senyor Jordi Pujol i Soley ha hagut de reconèixer públicament que ja no li queden arguments per oposar-s’hi, ell que sempre havia considerat aquesta possibilitat com un tema inassolible, i aquest canvi no s’ha degut a que les raons dels independentistes l’hagin convertit a les tesis independentistes, no, les raons d’aquest canvi provenen de l’actitud espanyola vers Catalunya. Arguments de pes han estat els continus incompliments dels acords firmats entre el govern espanyol i el català per la part espanyola, però la raó més important ha estat la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut de Catalunya aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. També influeix en aquest canvi de mentalitat l’hostilitat que promouen alguns mitjans de la premsa madrilenya. No és cap novetat que la premsa madrilenya mostri un odi cerval vers Catalunya, els catalans i la cultura i llengua catalanes, només cal repassar les hemeroteques de diaris com el monàrquicofalangista ABC.

La independència ja no la impulsen eixelebrats amb estelades sinó senyors amb corbata formats a prestigioses escoles de negocis i que dirigeixen empreses del nostre país, senyors que recolzen la independència amb fredes xifres comptables, no pas amb sentiments. Ja no són una colla de joves melenuts amb una samarreta amb l’estelada al pit, ara són senyors que impecablement vestits, amb un portàtil d’última generació demostren la viabilitat de la independència amb gràfics i estadístiques.
Els incompliments espanyols, la sentència del Tribunal Constitucional i que ens toquin la butxaca han convençut a gent que això de la independència no és cap broma.
L’actitud espanyola continua sent la mateixa de sempre quan Espanya ha hagut d’enfrontar-se a idèntiques situacions, la incredulitat i la incapacitat per entendre que està passant. I Espanya no és la primera vegada que s’enfronta a aquesta situació. Va perdre tots els seus territoris d’ultramar sense comprendre el perquè, ni el com ni les raons. Encara avui dia continuen sense entendre-ho malgrat que parlem de fets succeïts majoritàriament a tot el llarg del segle XIX.

 El dia després de la Independència
Que passarà el dia després de la independència?. Doncs, després de les celebracions, perquè hi hauran celebracions, la gent tornarà a la seva vida normal, a treballar. La derrota de l’11 de setembre de 1714 hauria d’haver implicat l’enfonsament d’aquest país, caure en l’apatia, però el que va fer la gent va ser primerament enterrar els morts, i immediatament després obrir els negocis malgrat que Barcelona estigués en ruïnes i ocupada per les tropes enemigues. Probablement no hi havia gaire que vendre, tant era, la qüestió era dir-los als ocupants que potser havien vençut militarment però no havien vençut realment, que aquest poble mai es rendeix, sempre torna a alçar-se. Si havent estat vençuts i ocupats militarment, amb una repressió salvatge que va portar a la mort a molts i a l’exili a bona part de les èlits del país, la gent va fer una declaració d’intencions, no amb paraules sinó amb fets, que s’alçaria, i ho va fer després que la ciutat hagués quedat en ruïnes, amb milers de morts i de molts altres obligats a fugir per no patir la revenja de l’ocupant, el dia després de la independència no ha de ser diferent, haurem de reconstruir la nostra economia després desempallegar-nos de la tutela d’un Estat que es pensa que pot faltar-nos el respecte, espoliar-nos i incomplir els acords firmats sense que passi res.
Amenaces
Quan aquest assumpte es planteja a fòrums d’Internet, deixant a banda els comentaris escrits amb majúscules – això es considera per se un gest de mala educació perquè les majúscules a Internet s’entenen com crits – per trolls cibernètics espanyolistes que escupen la seva bilis anticatalana i de pas el seu desconeixement de les normes gramaticals de la llengua castellana – la seva llengua, per la que solen tenir molt poc respecte quan escriuen les seves opinions als fòrums, i segurament quan escriuen en qualsevol altre format – sempre apareixen els apocalíptics que ens anuncien totes les desgràcies que cauran al damunt nostre: l’expulsió de la UE, la sortida de l’euro, la pèrdua del mercat espanyol, la divisió de la societat catalana, etc.
Anem a pams
La Unió Europea ha anat integrant Estats sorgits del trencament d’altres Estats, nosaltres ja hi som dins, no ens faran fora per després integrar-nos dins la UE. No nego que hi haurà tensions, però creuen els espanyols que la UE no els donarà un clatellot a ells?. I no diguem els altres Estats de la UE que se’n podrien veure afectats directa o indirectament. Si Catalunya s’independitza d’Espanya creuen els espanyols que ells no tenen cap responsabilitat en aquest assumpte?. Doncs, estan ben equivocats. Ja ho sé que l’assumpció de responsabilitats per part dels governants espanyols no ha estat mai un fet que s’hagi produït. Els governants espanyols sempre han cregut que mai eren culpables de res. En cas de trencament d’un Estat la culpa és de totes dues parts, i l’Estat espanyol no fa més que donar arguments per a què es produeixi el trencament. La por a què es produeixi un efecte dòmino en altres membres de la UE pot fer que la UE a qui més responsabilitzi sigui a l’Estat espanyol, no només per no haver fet alguna cosa per impedir-ho sinó perquè en la seva estupidesa típicament carpetovetònica hagin fet tot el possible per causar-la.
No sortirem de l’euro per tornar a integrar-nos poc després. Haver de crear una moneda pròpia seria absurd quan ja en tenim una. Catalunya no té moneda pròpia des de meitat del segle XIX, quan Espanya va fer una unificació de tot el sistema creant la pesseta. Aquest fet tan rellevant és obra d’un ministre d’origen català que va abordar la creació d’un sistema monetari unificat per a tot l’Estat. Aquest ministre d’Hisenda nascut a Calaf, Laureà Figuerola fou el creador del sistema monetari espanyol unificat que tenia la pesseta com a moneda. Però el més sorprenent és que el nom pesseta té els seus orígens en una moneda catalana de principis d’aquell mateix segle, una moneda que es deia peceta, que va encunyar-se a Barcelona l’any 1808.
La divisió de la societat catalana si que pot ser un veritable problema, especialment si es instrumentalitzada pels partits polítics i per diversos grups mediàtics espanyols. No dubto que la nova situació generada impliqui que hi hagi persones que decideixin marxar de Catalunya per les més diverses raons, especialment les de no estar còmodes amb la nova situació. Siguem francs, a Catalunya en aquests moments li sobra població, si se’n van els que no se senten còmodes vivint en una Catalunya independent tots hi sortirem guanyant, i tampoc crec que siguin gaires, molts menys dels que alguns catastrofistes anuncien. En castellà diuen que a l’enemic que fuig se li ha de posar un pont de plata, és a dir, que qui no estigui còmode se li ha de facilitar la marxa. Són justament els partits espanyolistes els que fan onejar el fantasma de la divisió, curiosament uns partits que s’atribueixen una representació que en realitat no tenen ja que ells fan la trampa d’atribuir-se la representació de gent de la que no se sap que opinen perquè malgrat viure en el nostre país ni voten ni diuen mai res. Molts catalans tenim una part dels nostres gens vinguts de fora de Catalunya, però l’independentisme és un sentiment que creix tant entre aquells que tenen cognoms catalans com espanyols. Sentir-se català va més enllà de si has nascut al barri de Les Corts (un barri de la ciutat de Barcelona que havia estat municipi independent amb el nom de Les Corts de Sarrià), com qui us parla, o a qualsevol altre lloc del Món. A Espanya no entenen que els cognoms són una herència que ens identifica davant els altres però que som nosaltres els que decidim lligar-nos a un país o a un altre. Aquest país ha estat la suma de gent procedent d’arreu del món, tenim gens de quasi tots els pobles que des de l’antiguitat han trepitjat aquest país. N’hi ha catalans amb cognoms gens catalans que se senten catalans, i també hi ha gent que portant cognoms catalans de soca-rel menyspreen el país. I en podria dir noms de gent molt coneguda amb cognoms molts catalans que ara no paren de fer grans demostracions d’espanyolitat i d’odi contra Catalunya, però és molt lleig assenyalar, es diu el pecat però no el pecador.
Un temor que crec que podem descartar és la d’una intervenció militar espanyola per restaurar el que ells creuen que és la legalitat vigent, la seva, no pas la nostra. I l’hem de descartar perquè la UE no toleraria que un dels seus membres comencés a tirar bombes sobre la població civil d’un territori que creuen seu, i que a més és part de la UE. Tot i que tinc seriosos dubtes de la integritat mental dels governants espanyols i que potser el seu primer pensament seria enviar els tancs a la Plaça Sant Jaume, per una vegada, una vegada de la que no hi ha gaires precedents a la història espanyola, el seny, el senderi, la lògica i la raó s’haurien d’imposar a l’instint carpetovetònic que tradicionalment impulsa als governants espanyols a arreglar-ho tot amb els canons i no amb el cervell. I no perquè no volguessin fer-ho, és que això implicaria un trencament total entre tots dos països, suposant que aconseguissin imposar el seu desig al nostre per la força les conseqüències serien un trencament emocional amb Espanya total. Fins i tot aquells que encara dubten o que no volen prendre partit per cap opció en l’esperança que la situació pugui ser reconduïda acabarien assumint que amb aquella gent no hi ha res a fer. Es pot seguir el model txecoslovac, partir peres sense una sola canonada i mantenint les relacions o el model iugoslau. El model txecoslovac m’agrada més.
Un govern poc seriós i un futur govern no gaire amic dels catalans
Els acords firmats s’han de complir. I el govern socialista espanyol no només no compleix els acords que firma amb el govern català sinó que obertament diu que de moment no pensen acomplir els acords de finançament amb la Generalitat, que si ho fa serà en el 2013 i que la xifra acordada ja la podem anar oblidant. Considerant que d’aquí a un any és poc probable que governin els socialistes espanyols (jacobins), i que molt probablement governi el PP (centralistes), el partit que va presentar el gruix del recurs contra l’Estatut de Catalunya, ja podem suposar que ho tenim molt pelut. Els socialistes ja han deixat clar que ells no pensen acomplir els acords que ells van firmar, i el PP no crec que es consideri obligat a acomplir els acords del govern socialista, sinó ho fan els que els van firmar, ells quina obligació tenen de fer-ho?.
Ho tenim pelut amb aquesta gent. No ens podem refiar d’uns i no podem esperar res de bo dels altres. Si el PP aconsegueix majoria absoluta ja podem anar imaginant que provin de recentralitzar les competències de l’Estat, ho han dit moltes vegades, un fet que crearia friccions entre el govern català i l’espanyol. I no dubteu que ells tenen la batalla mediàtica guanyada a Espanya, però nosaltres podem guanyar la guerra sense fotre un sol tret, amb la raó, no sempre el que crida més i amb més agressivitat guanya, podem guanyar emprant la raó. No hem de tenir por, ja no ens poden bombardejar.
(fUENTE:    Blog de Jaume Cusó i Barroso en Bloogger –         BUSCANT RAONS   – y selección de Mon Money)

Anuncios